Dossier del còmic

Tipus de vinyetes

Vinyeta simple 

És aquella que està limitada per tots els seus costats. Es  utilitzada quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema.

vinyeta ortogonal

És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

Vinyeta diagonal

La vinyeta diagonal, per contra, posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.

Vinyeta exterior

Les vinyetes exteriors són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

Vinyeta interior

Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en aqueixa escena.

Vinyeta trencada

 En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però gana en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció i en el màniga en general.

Vinyeta psicológica

En moltes ocasions, les vinyetes s’usen per a crear sensacions en el lector de tal manera que s’adapten a una forma que les produeix. Açò fa que les vinyetes creuen composicions estranyes però tenen una gran força i submergeixen al lector en la trama.

En aquests casos, també caldrà anar amb compte per a no alterar l’ordre de lectura de les vinyetes i impossibilitar la compressió.

Distribucions del format

Regulars

Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.
L’anomenada distribució simètrica és la més senzilla, ja que en ella es divideix la pàgina en quadres de la mateixa grandària. No obstant açò, aquesta forma encara que senzilla tendeix a ser massa estàtica. Per açò, el seu ús es limita quasi exclusivament a l’humor de caràcters, al webcòmic, a la tira o a l’experimentació.

Asimètrica

Les més comunes- són desiguals i estan ajustades al ritme de l’acció i al ritme visual al que es vol suggerir. Les vinyetes han de ser prou coherents com perquè el lector puga seguir el sentit de les mateixes.

Les diferents distribucions regulars usualment reben el nom del nombre de vinyetes que utilitzen, utilitzant usualment les columnes primer i les files després. Així, una distribució de 2×3 indicarà que la pàgina posseeix tres files cadascuna amb dues vinyetes.

El més comú és que una pàgina no tinga més de quatre files (o blocs de files, com en el manga), sent tres l’usual.

Irregulars

Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

Els plans i les angulacions

Gran pla general.

 Abarca un gran conjunt allunyat de la càmera en què el subjecte humà està absent o és insignificant i la natura o l’entorn pren més importància que la persona, també pot mostrar multituds on la persona queda diluïda o empetitida i aleshores adquireix un valor dramàtic Té un caràcter descriptiu i èpic. Expressa la solitud, la lluita contra la fatalitat, la integració en el paisatge que protegeix i absorbeix alhora el personatge i presenta l’escenari.

 Pla general. 

Comprén un conjunt més pròxim que el gran pla general. La figura humana ocupa 1/3 o 1/4 de l’alçada de l’enquadrament, traçant un equilibri entre paisatge i individu de tal manera que situa el personatge en el seu medi concret. També té un caràcter descriptiu Presenta un entorn exterior, un paisatge o un carrer, o l’interior d’un edifici. En general no apareixen personatges o aquests formen part de l’entorn. Se sol utilitzar al començament d’una narració per a situar l’acció.

Pla de conjunt.

La persona humana apareix amb entitat dins el paisatge o decorat. Hi caben diverses persones fàcilment distingibles. Mostra les accions físiques d’un grup o les relacions entre personatges i objectes. Les persones tenen prou marge de moviment. La típica fotografia familiar ben bé pot representar aquest pla. Pot tenir un valor descriptiu o narratiu i ocasionalment un valor dramàtic.

Pla sencer.

 La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.

 Pla americà. 

S’anomenà americà perquè s’utilitzava fonamentalment al western per deixar ben clara la posició del revòlver. Enquadra els personatges a l’alçada dels genolls de tal manera que permet l’expressivitat del cos humà. L’espectador i el personatge queden situats en un mateix camp de visió. També s’anomena pla mitjà llarg o pla tres quarts. Ens aproxima al personatge. Té valor narratiu i dramàtic.

Pla mitjà. 

La figura humana queda tallada a l’alçada de la cintura. Així els braços i el rostre, les parts més expressives del cos, es converteixen en el centre d’atenció per a l’espectador. S’utilitza moltes vegades en els diàlegs.

Punt de vista o angle de visió

Normal. 

Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

 Picat. 

Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix. Pot expressar la indefensió, la solitud, angoixa, abandó, abatiment o terror d’una persona, encara que sol indicar una situació d’inferioritat, de ser dominat o de ridiculització. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més alt.

Contrapicat.

 Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt. Físicament allarga els personatges, en crea una visió deformada. Pot convertir el personatge en heroi i expressar els seus moments d’eufòria o triomf, pot magnificar-lo, engrandir-lo, exaltar-lo i ennoblir-lo, però també fer d’ell un ser superb, poderós i temible, un ser superior. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més baix.

Zenital (o vista d’ocell). 

És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

 Vista de cuc. 

La càmera es col•loca arran de terra i dóna una visió molt especial. Expressa una dominació total.